Altres indrets del terme
Ollers
El poble d’Ollers és situat a la banda nord-occidental del terme, entre la carretera comarcal i el riu de Vallverd, que més endavant conflueix amb el d’Anguera. La petita població, composta d’una vintena de cases, es formà a redós del seu castell, del qual avui no queda cap resta. La majoria de cases s’han anat arranjant. L’antiga església, d’estil barroc, i mig enderrocada, es troba a mig penya-segat format pel riu de Vallverd; l’església actual, dedicada a Santa Maria i bastida al segle XX, es troba al bell mig de la població i és sufragània de la parròquia de Barberà de la Conca.
Esmentat “el puig d’Ollers” el 1058 com a fita del castell de Forès, fou donat el 1076 pels comtes Ramon Berenguer i Berenguer Ramon II a Adalbert Sendred perquè hi bastís una fortificació i repoblés el lloc. El 1174 passà als templers per donació de Bernat de Santa Coloma i la seva muller Sança a l’orde, que durant el darrer quart del segle XII hi feu importants adquisicions, sobretot drets damunt els molins del riu d’Anguera. L’any 1285 el rei Pere el Gran donà els seus drets en el castell d’Ollers a Arnau de Vilanova en recompensa dels molts favors que aquest li havia fet, i que permutà el 1288 amb el notari barceloní Pere Marquès. Els templers no estigueren mai d2acord amb l’alienació que el rei havia fet del castell i obtingueren el 1294 la confirmació del domini de l’orde per part de Jaume II. Ollers integrà la comanda del Temple de Barberà, i després de l’extinció d’aquest orde passà a ser domini de l’Hospital.
Sant Pere d'Ambigats
A la banda meridional del terme, a la partida anomenada d’Ambigats, al costat del camí vell de Cabra a Montblanc hi havia l’ermita de Sant Pere d’Ambigats (o d’Embigats), bastida al migdia d’un petit turó, a la part superior del qual es construí, probablement a la fi del segle XI, una torre circular, de la qual actualment només resta un pany de paret. L’església de Sant Pere d’Ambigats fou donada l’any 945 pel comte Sunyer i la comtessa Riquilda al monestir de Santa Cecília de Montserrat, que durant força anys fou regida per beneficiats dependents de l’esmentat cenobi. El rector de Barberà pledejà contra l’abat de Santa Cecília de Montserrat per raó de diversos drets que el primer reivindicava en aquell lloc, però una sentència dictada el 1252 pels abats de Sant Llorenç de Munt i de Santa Maria de Terrassa, jutges delegats del papa, assignà al monestir benedictí l’ermita juntament amb els seus terrenys i el dret de patronat. Entre el 1381 i el 1389 és documentat un prior que regí aquella possessió benedictina. Sembla que a partir de la fi del segle XIV Santa Cecília tingué cura d’aquesta propietat a través d’administradors. A la fi del segle XVI consta que depenia del rector i del municipi de Barberà, que eren alhora els responsables de la conservació de l’edifici i de l’arrendament d’aquelles terres a l’ermità. Llur poc interès i incúria provocaren a la fi del segle XVIII la prohibició per part de l’ordinari de celebrar-hi missa, fins que l’ermita no estigués ben arranjada. L’ermita de Sant Pere havia estat centre de romiatge dels barberencs, fins que al segle XIX, havent decaigut la devoció, acabà essent destruïda l’any 1883, i es traslladà la portalada del temple al Molí de l’Amorós.
Església de Santa Maria d'Ollers
